El nostre amic filipí ens havia dit que vivia a prop d’Iloilo. No us
agrada aquest nom per una ciutat? Doncs bé, ja estem a Iloilo i del port ens
dirigim a un Internet cafè per contactar amb Rofel, així es diu ell. Tenim sort
i en una hora ja està amb nosaltres. Què bé!
| Preparat per participar en el festival |
A Iloilo es celebra durant aquest dies el Festival Dinagyang. Ara
enteneu el meu cognom, no? És un festival de caràcter religiós i cultural que té
lloc el quart diumenge de gener en honor del ‘Santo Niño’ i que commemora l’arribada
dels malais a les illes, o alguna cosa així. Per aquest motiu tots els
allotjaments estan plens o ens demanen quantitats exagerades per una habitació.
Per sort, Rofel ens ha buscat un lloc on dormir. Ha estat divertit quan ens ha
dit on era ja que el nom anglès ‘retreat house’ ens ha donat a entendre que era
un hotel per jubilats però no és res d’això, sinó un hotel per descansar i
resar, jeje. Bé, no sé que és millor. La qüestió és que el lloc estava genial i
molt bé de preu.
A partir d’aquí ja no ens hem preocupat de res ja que el nostre guia s’ha
ocupat de tot. Ens porta d’un lloc a un altre i a llocs locals, el que jo
volia. Sortim de festa amb els seus amics i família i veiem una mica del festival.
Es tracta de comparses anomenades tribus, vestides com els malais ho van fer
quan van arribar a Filipines, plomes incloses, fa molts, molts anys. Hi ha un
jurat que decideix quina és la millor a partir del seu vestuari i coreografia.
No us perdeu les fotos d’Iloilo i el seu festival aquí: ILOILO I EL SEU FESTIVAL
Un dels dies vàrem acabar integrant un dels innumerables grups que van
passant pels carrers ballant i tocant els tambors i timbals. La veritat és que
no hi havia molts “guiris” en aquesta ciutat i clar, tothom ens mirava. Podríem
dir que vam ser les estrelles per un dia, je, sobretot en el bar on vàrem
acabar fins bastant tard.
Encara que els espanyols varen estar més de 300 anys aquí, ningú parla
espanyol. Això sí, quasi tothom té un nom i cognom d’origen espanyol. És
bastant curiós. També hi ha algunes paraules espanyoles com els números, els
dies de la setmana, els mesos i, com no, ‘fiesta, festival i lechón’. Parlant
de ‘lechón’, no he parat de menjar-ne. I he provat els ‘chicharrones’ filipins.
Així i tot haig de confessar que la gastronomia filipina no té res especial.
Bastant simple. Prefereixo la tailandesa i l’índia. Però no us preocupeu que
amb gana no m’he quedat.
Nuestro amigo filipino nos había dicho que vivía cerca de Iloilo. ¿No
os gusta este nombre para una ciudad? Pues bien, ya estamos en Iloilo y del
puerto nos dirigimos a un Internet café para contactar con Rofel, así se llama
él. Tenemos suerte y en una hora ya está con nosotros. ¡Qué bien!
En Iloilo se celebra durante estos días el Festival Dinagyang. Ahora entendéis
mi apellido, ¿no? Es un festival de carácter religioso y cultural que tiene
lugar el cuarto domingo de enero en honor del 'Santo Niño' y que conmemora la
llegada de los malayos en las islas, o algo así. Por este motivo todos los
alojamientos están llenos o nos piden cantidades exageradas por una habitación.
Por suerte, Rofel nos ha buscado un lugar donde dormir. Ha sido divertido
cuando nos ha dicho dónde estaba ya que el nombre inglés 'retreat house' nos ha
dado a entender que era un hotel para jubilados pero no es nada de eso, sino un
hotel para descansar y rezar, jeje. Bueno, no sé que es mejor. La cuestión es
que el lugar estaba genial y muy bien de precio.
A partir de aquí ya no nos hemos preocupado de nada ya que nuestro
guía se ha ocupado de todo. Nos lleva de un lugar a otro y a lugares locales,
lo que yo quería. Salimos de fiesta con sus amigos y familia y vemos un poco del
festival. Se trata de comparsas llamadas tribus, vestidas como los malayos lo
hicieron cuando llegaron a Filipinas, plumas incluidas, hace muchos, muchos
años. Hay un jurado que decide cual es la mejor a partir de su vestuario y
coreografía. No os perdáis las fotos de Iloilo y su festival aquí: ILOILO Y SU FESTIVAL
Uno de los días acabamos integrando uno de los innumerables grupos que
van pasando por las calles bailando y tocando los tambores y timbales. La
verdad es que no había muchos "guiris" en esta ciudad y claro, todo
el mundo nos miraba. Podríamos decir que fuimos las estrellas por un día, je,
sobre todo en el bar donde acabamos hasta bastante tarde.
Aunque los españoles estuvieron aquí más de 300 años, nadie habla
español. Eso sí, casi todo el mundo tiene un nombre y apellido de origen
español. Es bastante curioso. También hay algunas palabras españolas como los
números, los días de la semana, los meses y, como no, 'fiesta, festival y
lechón'. Hablando de 'lechón', no he parado de comerlo. Y he probado los 'chicharrones'
filipinos. Eso sí, tengo que confesar que la gastronomía filipina no tiene nada
de especial. Bastante simple. Prefiero la tailandesa y la india. Pero no os
preocupéis que con hambre no me he quedado.
Miki Dinagyang
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada