Hem aprofitat que la Lailla tenia tot el cap de setmana lliure per fer
un petit viatge a Datong. També hem aprofitat per fer aquest viatge ara perquè
fa calor ja que en aquesta ciutat a l’hivern les temperatures són d’una quants
graus sota zero.
Datong és una ciutat del nord de Xina que es troba en la ruta cap a
Mongòlia. La seva població viu de les mines de carbó que hi ha a la zona. Ja us
podeu imaginar el panorama: contaminació, camions i més camions per la
carretera carregats amb el mineral negre, trens amb innumerables vagons (vaig comptar
fins a 100 en un mateix comboi) també carregats amb carbó i parts de la ciutat
mig derruïdes o abandonades. Això últim no sé per què. Bé, com us podeu suposar
no hem vingut a veure la ciutat sino a dues meravelles que hi ha pels seus
voltants.
Començarem pel principi. El nostre tren sortia a les 2h45 del matí. No em
pregunteu perquè sortim tan tard. És l’únic bitllet que vaig trobar. A
l’estació, xinesos i més xinesos dormint a les sales d’espera en posicions
inexplicables. Sempre m’ha sorprès com i a on poden dormir aquesta gent, je.
Nosaltres viatgem en llitera, llitera dura que es diu aquí. Això
significa un compartiment de sis. El Breo també s’ha apuntat així que som tres.
La veritat és que els trens xinesos estan molt bé. Tot i així, a la nit algun
que altre pot roncar. Això és el que ens va passar. Em sembla que era l’única
persona del vagó que roncava i ens va tocar a nosaltres. De fet, el “tiu” no
roncava sino que rugia. Quina tela! De les 6 hores que va durar el viatge jo en
vaig dormir només dues. Això sí, al roncador el vaig despertar varies vegades
també per que afluixés però no va funcionar.
Cansats, arribem a Datong i només sortir de l’estació ja ens “ataquen”
taxistes i venedors d’excursions perquè anem amb ells. Finalment, aconseguim
que un dels conductors ens porti al “hostel” baixant la bandera i no amb un
preu fix i elevat com volien els altres. En el camí però, l’home molt
amablement s’ofereix com a xofer per visitar els monuments i les atraccions
dels voltants. Bé, ho pensarem. Només volem arribar a l’habitació.
Hem
tingut sort. No plou gens ni mica com havien dit les previsions del temps. És
més, fa una calor espatarrant. Demà, més.
Hemos aprovechado que Lailla tenía todo el fin de semana libre para
hacer un pequeño viaje a Datong. También hemos aprovechado para hacer este
viaje ahora porque hace calor ya que en esta ciudad en invierno las
temperaturas son de unos cuantos grados bajo cero.
Datong es una ciudad del norte de China que se encuentra en la ruta
hacia Mongolia. Su población vive de las minas de carbón que hay en la zona. Ya
os podéis imaginar el panorama: contaminación, camiones y más camiones por la
carretera cargados con el mineral negro, trenes con innumerables vagones (conté
hasta 100 en un mismo convoy) también cargados con carbón y partes de la ciudad
medio derruidas o abandonadas. Esto último no sé por qué. Bueno, como os podéis
suponer no hemos venido a ver la ciudad sino a dos maravillas que hay por sus
alrededores.
Empezaremos por el principio. Nuestro tren salía a las 2h45 de la
mañana. No me preguntéis porque salimos tan tarde. Es el único billete que
encontré. En la estación, chinos y más chinos durmiendo en las salas de espera
en posiciones inexplicables. Siempre me ha sorprendido cómo y dónde pueden
dormir esta gente, je.
Nosotros viajamos en literas, litera dura como se dice aquí. Esto
significa un compartimento de seis. Breo también se ha apuntado así que somos tres.
La verdad es que los trenes chinos están muy bien. Sin embargo, por la noche
alguno que otro puede roncar. Esto es lo que nos pasó. Me parece que era la
única persona del vagón que roncaba y nos tocó a nosotros. De hecho, el tío no
roncaba sino que rugía. ¡Vaya tela! De las 6 horas que duró el viaje yo dormí
sólo dos. Eso sí, al roncador lo desperté varias veces también para que
aflojara pero no funcionó.
Cansados, llegamos a Datong y nada más salir de la estación ya nos
"atacan" taxistas y vendedores de excursiones para que vayamos con
ellos. Finalmente, conseguimos que uno de los conductores nos lleve al
"hostel" bajando la bandera y no con un precio fijo y elevado como
querían los demás. Aún así, en el camino el hombre muy amablemente se ofreció
como chofer para visitar los monumentos y las atracciones de los alrededores.
Bueno, lo pensaremos. Sólo queremos llegar a la habitación.
Hemos tenido suerte. No llueve lo más mínimo como habían dicho las
previsiones del tiempo. Es más, hace mucho calor. Mañana, más.
Miki Chang
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada